dimarts, 31 de juliol de 2012

"EL FOC S'APAGA A L'HIVERN"


Possiblement aquesta frase de l’alcalde de Sacanyet, un dels pobles afectats pels darrers incendis, ha estat la sentència més carregada de raó, la denúncia més clara de la mala política forestal d'aquest país. Però, no sols és aplicable a l'abandonament dels boscos, és una manera de fer de l'administració que ha anat calant dins la 'normalitat', tan assolida per la nostra societat. Previndre, apagar el foc a l'hivern, vol dir, també, ensenyar a cremar, informar, ajudar, col.laborar amb els particulars, amb el poble: instruir. Des de fa uns anys, però, l'administració ha esdevingut una gestora cara, que sembla tindre per patró a Sant Sió: san-cionen, cobren, denuncien... Penseu, si no, per què acudiu al vostre ajuntament? Quines accions us relacionen amb la Sala o  Ca la Vila? A banda de rebuts, pagaments, paperassa, cobraments bancaris…, quines altres coses us fan anar a l'administració local, provincial, autonòmica o estatal? Hi ha, sí, destacables excepcions, ajuntaments de pobles petits on encara hi ha l’ajut al veí, on sembla comprendre’s que hom pot fer més humana la paperassa de la burocràcia, però als pobles grans, a les ciutats, a les grans administracions és difícil.


Al secà, després d’esporgar els ametlers s'enceta l'època de cremar pels bancals. Hi cal demanar un permís i hom procura fer la foguera lluny del bosc, sense vent, ben dematinet... Amb tot, sempre ens exposem a tindre un esglai, perquè el nostre és un bosc piròfit i piròfil, s'estima el foc, i només cal obrir els ulls per veure l'abandonament de tants indrets, també de propietat pública com els assegadors. Si per ventura acut algun representant de la nostra administració és per demanar el permís de la crema, un paper, burocràcia, però mai hem vist que instruïsquen sobre la millor manera de fer la crema. La negligència, motiu de tants incendis, és, ben sovint, falta d'educació, d'instrucció de la bona, no la dels sumaris.

Un amic em recordava que, a la República, l'educació corria a càrrec del ministeri d'Instrucció Pública. La previsió en els incendis, l'estima pel bosc, és una qüestió d'instrucció pública, tot un repte de futur d'una administració que hauria d'abadonar tanta burocràcia de gestoria i promoure l'educació i felicitat dels seus ciutadans. 
                                                                 Jesús Bernat, mestre
                      (carta publicada a 'El temps', 24-07-2012  i 'el Mediterráneo 30-07-2012)

dilluns, 9 de juliol de 2012

PARDALETS: LA MOSQUETA (Muscicapa striata) Edició definitiva, per a bé de tothom i tota dona


Un dels quatre nouvinguts

Amb les primeres fotografies, l'amic Martí Domínguez ja ens deia:
encara que es veu prou malament, crec que es tracta d'un papamosques (Muscicapa striata). Pels ous i la silueta del pardalet, i el seu
costum d'agafar insectes al vol... (Vegeu també els comentaris)
Ramon, un amic de la Pobla, coneixedor de pardals, aus i ocells, m'assegura que ací li diuen 'mosqueta' i ens ha afegit costums sobre la vigilància que en fan els pares del niu i com es mouen i volen frenètics davant algú (ho hem comprovat) si hom s'acosta al niu.
També Joan Cassany, ornitòleg reconegut, ha tingut a bé confirmar-ne l'espècie que el naturista i periodista científic, Martí Domínguez, intuïa en aquelles primeres fotografies.
Bo, els pardalets, com mana natura, ja han volat!!!





Quan els pares van veure que m'acostava massa al niu no van parar, tots dos, de cantar i volar davant meu per distreure'm i que canviés l'objectiu. 






Un dels germans que no tardaria en estrenar el vol


Primer intent i persiana salvadora


Creu que en la sàlvia està el salviament



Potser pregunta pels pares que, tot i no ser babaus, 'cacen mosques'


Fa uns dies....




 





I encara fa més dies...

Sempre m'havien dit que tenia el cap ple de pardalets.


No sospitava, però, que vulgueren conviure a casa.


El mes passat, després de veure com un ocellet eixia d'un cistell de vimet hi vaig guaitar i vaig trobar açò.


 Calia no estorbar massa i deixar que la mareta es trobara còmoda.


Després d'uns dies, vaig observar  que ja els portava  l'àpat necessari 

I, heus aquí, els insectes són bon aliment per als insectívors, òbviament!

Tractava de fer-ne un seguiment fotogràfic, però sembla que oloren les maquinetes.

 

Són ràpids en vindre i rapidíssims en fugir

La feina d'alimentar els pardalets sembla cosa de pare i mare; potser amb feines repartides de nutrició i vigilància, però s'alternen contínuament.


Vaig guaitar al cistell un altre dia i vaig poder veure que, en la darrera observació,  encara no havia d'acabat de pondre tots els ous, perquè ara són quatre germans.



I avui he tornat a provar de veure'ls anar al niu amb el dinar amanit al bec.

Després de llançar-se en picat...

 

ha aplegat al cistell...



i després he trobat els germans ja plomats.


Bo, ara la feina corre a càrrec dels afeccionats al parany, dels ornitòlegs i dels observadors de la natura.

De quins pardalets es tracta? Podeu afegir-nos informació sobre els costums de compartir la feina de casa?
A comentaris...